Aquesta ciutat bulliciosa marroquina, envoltada de muralles, i de acollidores tones ocres, de terra vermella, és el lloc escollit pels milers i milers de turistes de l’estranger, que la visiten, sobre tot a l'estiu, però també es un lloc de turisme interior i de pas. Les altíssimes i magnifiques muntanyes que la envolten, a uns 60 Km cap a baix, són una veritable frontera natural que deté el desert del sud, i del antic territori saharià, ara incorporat al Marroc, que ho promociona com l’alternativa més exòtica a prop de l’oceà Atlàntic.
Malgrat que a la ciutat les tradicions, encara se imposen per tot arreu, també a aquesta ciutat tan antiga del Marroc ha arribat la modernitat, el canvi, i els nous estils de vida de la gent més jove s’imposen. Sobre tot, i em crec que no es una suposició massa equivocada, que les modes i formes de vestir més occidentals tenen molt a veure amb el major poder adquisitiu de aquesta gent, que tant és diferencia de la resta, i que veiem per tots llocs als estrets carrerons de la ciutat , i a la gran plaça, centre de vida comercial i turística de la tancada Medina 
Però en quan sorts d'aquest centre i dels laberíntics de carrers que ho he envolten, les contradiccions socials queden més a la vista, per molt que les autoritats marroquines hagin envoltat les dues bandes de les carreteres de sortida, de més i més murs, al estils de les muralles de la ciutat, que a la vegada tapen a la vista dels cotxes i als vianants, al visió dels nombrosos barris pobres, plens de txaboles i de cases de palla, que conformen la perifèria, però que també conviuen amb les grans mansions, envoltades de molt verd i camp, que també queda ocult als ulls dels curiosos.Diuen que Marràqueix és una de les ciutats més verds del Marroc, i ens comentava un irònic i divertit comerciant berber, que és el verd de la ciutat és molt semblant al dels bitllets que alguns acumulen”. Entre altres negocis florescents , diria jo, gràcies a l’exportació europea de tant i tants productes artesans. Una explotació, en la que nosaltres el turistes, encara que hagin visitat el lloc per feina (1), també col·laborem en mantenir. Tothom intenta comprar al preu més reduït possible. És el joc: “quant costa això?”: “tant”, et contesten. “Ni parlar-ne? “-dius, , “Quant pagaries?, de seguida diuen, i tu proposes la meitat, i al final et creus que has sortit guanyant. Què bons venedors que són, i nosaltres què innocents¡
Tornem a la tradició, i malauradament, encara que el respecte pel paisatge natural (i que no canviï) domina a enlloc, també les costums s’han quedat com molts segles abans. El nostre grup participa de la cerimònia nupcial d’una núvia i la seva escolta. La veien sortir de la seva casa, després de que hem menjat aquest últim poble al costat del riu, envoltat de les muntanyes nevades del Atlas, i al que es pot arribar en autobús. 
Tot un grup de gent d’aspecte molt pobre, però cantant alegrement, baixen pel riu des del poble de més a dalt per a recollir a la núvia al poble on està el nostre grup. La portaran una mica tapada amb un preciós vel blanc, a casa del nuvi. La canalla que envolta aquesta desfilada no vol fotos, es diverteixen ocultant- se amb rialles. Tot el contrari del que al dia següent farien els nens benestants quan sortien d’una escola de un poble al costat de Marraqueix.
M’agradaria poder parlar més d’aquestes muntanyes màgiques i de la seva gent, sobre tot de les dones, que encara netegen la roba a la vora del riu, però el nostre grup ja ha vist bastant, encara que no son encara les tres de la tarda no ha volgut arriscar-se a fer una excursió que pot durar no més de dues hores. Què farem¡, cal aceptar la “democracia” del grup. Així es la vida. Al menys, per a nosaltres.
Julia L. Tremols
(1)Prometo que explicaré més coses, i publicaré fotos, però ara per ara tinc que seguir la meva feina sobre el Encontre Internacional que van fer a Marràqueix
Foto meva amb el simpatic txòfer del nostre autobús, sociòleg, de professio.
.
